Són coses de l’edat. Et fa més sensible, melancòlic, mirar la vista enrere, tornar on fores feliç. Passeje molt estes setmanes amb la meua filla. Mirant-nos l’un a l’altre. Acabant de conèixer-nos. Començàrem pujant l’Avinguda. Em feia un Saona. O un Las Américas. Ara he canviat de pla. Cada migdia transite una zona diferent de Torrent. Faig inventari de carrers. Fa poc vaig passar per Santa Llúcia. On vàrem viure molts anys. Feliços. Sempre serem d’eixe placeta. Un és d’on va créixer.
Era quasi hora de dinar. Tot estava silenciós. Repassí casa per casa, racó per racó, com un notari urbà. Estava igual però diferent. Comerços tancats, alguna porta tapiada, cares no conegudes. M’esforçava per traslladar-me al passat, recuperar records, històries, una vida viscuda. Vaig recordar una foto antiga. Amb un baló. En eixes imatges, discrets, quasi invisibles, sempre apareixen en segon pla cases i transeünts congelats en un altre temps. Recordant-nos com era tot, com fou.
Entrar al teu carrer és arribar a casa, a lloc segur, fora de perill. Casa. Com quan ho cridàvem de menuts jugant. Canviar de vivenda és començar de nou. En territori desconegut. Amb una sensació estranya, incòmoda, de no ser encara d’allí. Necessites temps. Transitar-lo, familiaritzar-te, fer arrels, dir bon dia, recuperar noms i cognoms. Fins fer-lo teu. I ser del carrer.
Casa. Què senten els malalts d’Alzheimer quan es desorienten? Pànic? Vergonya? I, Daniel, l’adolescent que durant unes hores es va perdre en Nadal? Quin horror. No saber on estàs. Cap on tirar. Que, per molt que ho intentes, no recordes on pares, només veus cares estranyes en un entorn inhòspit. I sense deixar de preguntar-te:
On està ma casa? I el meu carrer?
NOTA: “El teu carrer”, adaptación del artículo publicado en la edición número 406 de La Opinión de Torrent.
Miope 