Vicent i Rafel. Sempre inseparables. Des de menuts. Veïns de la plaça de la Pertusa, foren companys de jocs, de llaurar, fidels en l’amistat i allunyats en la ideologia. Un, catòlic i tradicional; l’altre, ateu i llibertari. El 19 de juliol de 1936, dos dies després d’esclatar la Guerra Civil, varen incendiar l’església de l’Assumpció. Un grup de parroquians havia amagat a temps objectes de culte, quadres i els llibres de l’arxiu. Vicent fou un d’ells. En agost començaren els empresonaments. El 29 de setembre, setze torrentins foren afusellats en Paterna, entre ells, el rector Francisco Balaguer. Vicent duia setmanes desaparegut.
València era feu republicà i Torrent, amb el pas del mesos, seria enclavament important. Vicent, amagat pels camps de Godelleta, sabia que devia marxa a zones segures. Però no es va poder resistir. La nit de Nadal, entre la foscor, va intentar acomiadar-se de la seua família. Uns milicians l’esperaven. Rafel, sabedor, el va amagar a sa casa. Ell entregaria una nota a la seua dona. No calgueren massa paraules més. Sort. Tant de bo tornem a ser veïns. Un any després els dos estaven al front. Un a cada a bàndol. Cap sense saber utilitzar armes.
L’1 d’abril de 1939 tot va finalitzar. Els soldats regressaren a casa. Vicent, victoriós, en taüt. Rafel, derrotat, viu i amagat. Qui sap si per atzar o bona memòria, però també va aprofitar la nit de Nadal per intentar acostar-se a casa dels seus pares. Conxa, la viuda de Vicent, el va veure per la finestra. L’obrí la porta. Maleïda guerra, tot el dolent ho porta i tot el bo se l’emporta. I l’amagà de la patrulla nocturna. I d’una mort segura.
Al cementeri mai li van faltar flors a la tomba de Vicent. Hui encara es manté en peu, al carrer central. Un soldat i una mare de Déu auxiliant.
Que ens recorda que les guerres separen a famílies i veïns.
NOTA: “Conte (trist) de Nadal”, artículo publicado en la edición número 405 de La Opinión de Torrent.
Miope 