No per cridar més fort tens més raó. M’ho soltava molt ma mare quan d’adolescent perdia els nervis. Un consell que m’està venint molt al cap en esta època de crispació política. Anem polaritzant-nos a marxes forçades. I, com deia aquell, acabarem fent-nos mal. O, pitjor, deixarem de parlar de política per saturació. Per por a ser reprovats. Hi ha qui no aguanta les opinions contraries. Normalment el que també parla sense saber.
Poques coses són més saludables que debatre. Menjar una poma al dia. Els dos litres d’aigua. Però, confrontar idees no està de moda. En un atac de personalitat vaig defendre davant uns amics les manifestacions per Palestina en el ficus. No perquè tingueren raó (Algú realment és expert el conflicte?), sinó pel dret a concentrar-se. Mirades estranyades. Desaprovació. Ho vaig notar. Com per a posar-se després a parlar d’amnisties. O de si Torrent està millor o pitjor que en maig.
No es necessita massa per a que t’etiqueten. Quan era més jove, se’m va arribar a vincular a quatre partits polítics diferents. Dime con quién andas y te diré quién eres. Només per opinar eres candidat a que col·loquen la teua peça a un costat del tauler. Un exemple. Fa unes nits, la cantant Zahara (la meitat de Juno) va afirmar estar molt contenta d’actuar a l’Auditori Vicent Torrent. El públic aplaudí. Jo també. Això no significa res políticament. Però, per a alguns, sí. Ser senyalat.
Davant el totalitarisme, moltes coses, més de les que podem pensar, depenen del camí que escollim. La lluita per la democràcia es composa de milions de xicotets actes individuals. Com opinar o callar. Llevat l’última frase, la cita és del periodista Guillermo Altares al magnífic “Los silencios de la libertad”. Estic disfrutant molt amb la seua lectura.
Igual eixe és el problema, que hi ha qui llegeix poc.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 404 de La Opinión de Torrent.
Miope 