Un dels pitjors malsons de qualsevol xiquet és que et deixen abandonat. Que no se’n recorden de tu. Que no et repleguen, per exemple, del col·legi. A mi mai em va passar. Els meus pares sempre foren dels puntuals. També dels patidors. Dels que s’esperaven un poc a les cinc si tardava el d’algun amic. A mi em molestava la seua misericòrdia. El meu concepte d’amistat encara no era sòlid. Només pensava en berenar. I que faríem tard a Barrio Sésamo.
Quan l’alcaldessa va proclamar la seua creuada amb les tanques municipals abandonades, jo vaig ser el primer en fer broma. Tres-centes perdudes pel terme. Envíanos una foto si las ves, com en Quién sabe dónde. Però vaig canviar d’opinió resant el rosari. El meu fill, que ho duu en la sang, ho viu amb molta intensitat. I m’ha fet retornar a eixa bonica tradició del mes d’octubre. Un avemaria darrere d’altre, et dona temps a mirar al teu voltant, a fixar-te quant de mobiliari urbà s’ha quedat desemparat al carrer in aeternum.
Al cantó de ma casa tinc un cas sangnant. Clavada en la vorera, ja de per si estreta, perviu una placa descolorida avisant que el carrer Ejército Español ha canviat de direcció. Deu anys fa d’eixa modificació viària. I allí continua. Com aquella bandera caiguda, desfeta i desolada animant-nos a votar a Ciudadanos en plena Plaça Major. Metàfores polítiques apart, la quotidianitat ha fet que lamajoria passen desapercebuts, però hi ha molt d’objecte abandonat pel carrer.
En el cinema existeix l’script, el professional que evita els errors de continuïtat en l’attrezzo, vestuari o posició dels actors. Revisa que tot estiga igual que el pla rodat anterior. Podria ser útil crear una figura municipal semblant, un ull que tot ho veja, que vaja buidant els carrers de cables, tanques, senyals ocartells ja sense utilitat. Així tindríem una ciutat estèticament millor.
I jo estaria més atent al rosari.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 403 de La Opinión de Torrent.
Miope 