Els soterrars donen a pensar, és inevitable, molt més que els batejos. Mentre les netes de Pepe el corretger, en la seua acció de gràcies, contaven que era un home humil, treballador, de fe senzilla i familiar, jo prenia notes dissimulant. No volia que se m’escapara allò que rumiava. Tenia el cap en la meua infància, en moments concrets, en com havia sigut, però també en llocs i persones, en el seu escenari. La placeta Santa Llúcia fou el meu i, el seu veïnat, com Pepe, Carmen i la seua família, foren part d’eixe marc.
En casa no érem de baixar a jugar, miràvem la placeta amb un poc d’enveja des de la finestra. No ens deixaven. Si no hi havien deures teníem que repassar. O llegir. Només ens concedien vore Barrio Sesamo, que tampoc era mal pla. En aquells temps els xiquets jugaven al carrer. Inclús a futbol. Ara tenen els espais acotats. Ací sí, ací no. La preferència és dels vehicles. L’economia sempre guanya. Les escoles són les últimes en obrir després de les desgràcies.
Vaig tindre una infància grata. Per molts motius. Tants que donarien per a un llibre. Porte estos dies submergit en la deliciosa lectura de La promesa dels divendres de Rafa Lahuerta. Ja saben, el de Noruega. “Res desitjava més que continuar sent un xiquet i prolongar la infància fins a on fora possible”, escriu a l’adonar-se que la malaltia ronda sa casa. Tots els xiquets deurien ser feliços (açò ja és meu, no d’ell), no acomodats ni consentits, però sí molt volguts, com jo.
No fa molt, mon pare va aparèixer amb una foto meua de menut. En la platja, somrient, fent castells. Quan el meu fill la veu diu que és ell. Ens semblem. Tots els pares volem que els fills se’ns semblen.
I que tinguen una infància feliç.
NOTA: “Una infància feliç”, artículo publicado en la edición número 418 de La Opinión de Torrent.
Miope 