Tornar a casa

Cadascú passa el dol el millor que pot. Pot ser personal o sentimental, però tots el passem alguna vegada. Un dels meus dols fou deixar de transitar estos carrers, els d’Aldaia, ja no sentir el seu vent a la cara. Des de menut els he recorregut, primer molt, després menys. Fou al deixar-me la pell durant deu anys per la seua emissora municipal quan em vaig vincular definitivament amb Aldaia.

Quan va acabar abruptament el projecte, durant quasi un any no vaig xafar el poble. Fou com un dol. Ací vivia la meitat de la meua família sanguínia, la materna. Ells no tenien la culpa, però sentia que només així, des de la distància, podria seguir endavant. Després, superat el primer colp, els esdeveniments familiars ja m’anaren retrobant amb la ciutat.

Quan vinc a Aldaia, des de Torrent, si puc, m’agrada fer-ho asoles i en cotxe. Així, discretament, passeje pels carrers als qui tinc tanta estima. Sempre faig el mateix recorregut: entre pel Mariano Serra i per trobar-me de cara la rotonda de la pipa, la del TAMA. Després enfile cap al centre neuràlgic de la ciutat comprovant que tot està al seu lloc: el Platero, Coladors, el carrer Sant Miquel on va nàixer ma mare, la industrial Miguel Hernández per tornar a baixar pel carrer Major, sempre mirant al número 100, on van viure els meus abuelos els últims anys de la seua vida.

Quan arribe al quiosc, no m’endinse encara cap a la plaça de la Constitució. M’agrada girar per Sant Francesc per eixir al barranquet i baixar de nou pel carrer de l’Església. Així passe per la floristeria de Carcelén i, un poc més endavant, per la porta del Cristo i la Llotgeta. És, en eixe moment, quan ja creue la plaça. És inevitable posar la mirada en l’edifici on vaig passar deu anys de la meua vida. I, igual, amb l’Ajuntament. Encara que tinga poc temps, no puc evitar tampoc rodar pel Mercat i per la tenda de mobles familiar abans de marxar cap a casa.

Hui he tornar a fer eixe recorregut. Abans de retrobar-me de nou amb Aldaia Ràdio. En la música del cotxe sonava “We all go back to where belong” de R.E.M. És una cançó emocionat. Amb un lletra que ens diu que tots som d’on perteneixem, que cadascú té les seues arrels i no podem fugir d’elles.

Part de les meues arrels estan a Aldaia. I em sent molt orgullós.

Sempre és una alegria tornar a casa.

NOTA: Columna emitida en el Vent d’Aldaia T01E01.

CANCIÓN: R.E.M. “We all go back to where be belong”

Anar i tornar

“Açò només és el principi, contem amb vosaltres”. A l’escoltar estes paraules pensava que era una frase feta. Era setembre i eixiem dels estudis l’anterior equip de l’emissora després de participar en un programa especial. Jo tenia el cap en altre lloc. Estava afònic. No ho vaig prendre en sèrio. Ni pensava que fora prompte.
.
Este diumenge a les 20:00 s’estrena “Vent d’Aldaia”. Una entrevista en profunditat, una tertúlia i un parell d’intervencions. Carol volia allí una columna radiofònica. Em va convèncer per a tornar. Cinc minutets al mes. Parlaré un poc de la vida, del poble i sonarà una cançó. Música i paraules aniran unides. Adaptaré a la ràdio algunes columnes antigues i crearé d’altres noves.
.
La primera és titula “Anar i tornar”.
.
Perquè al final sempre tornem on perteneixem.

Crònica negra

Pi-pi. Brrr-brrr. Pitits. Vibracions. Els mòbils començaren a sonar. Primer uns pocs, els més matiners. Cares d’estupefacció, d’incredulitat. Però, immediatament, donaren a la tecla de reenviar. Així ens va arribar a la majoria, rebotat, amb un enllaç, un breu comentari, tot ràpid, prompte, abans de fer la visita. Les notícies volaven, el whatsapp cremava. Em va recordar a quan va caure la Lotería del Niño en Torrent però en versió macabra. Tirs al cementeri. Morts. Tancat. No aneu. Com? En serio? Ja no es parlaria d’altre assumpte en la nostra vila. Curiosament, com aquella altra ocasió més afortunada, el rebombori de missatges em va pillar en missa. Que Dios nos pille confesaos, com diria aquell.

Setmanes després, tots seguim condemnant el succeït l’1 de novembre.Sobretot, per la mort innocent de qui orava davant la làpida de la seua dona. A saber com haguérem reaccionat si els morts foren només entre els clansgitanos. O en altre dia o lloc. El que sí hem comprovat és que, malauradament,estos temes són la forma més ràpida de trobar un espai en els mitjans de comunicació autonòmics i nacionals. Quina llàstima. Amb la de notícies positives que es produeixen a Torrent. Però només cridem l’atenció a la secció de successos. O quan soltàvem a presos el Dimarts Sant. Quins temps aquells.

Aprofitant el dia de difunts, l’alumnat de4ESO de La Puríssima van recrear, ambuna ruta literària pel centre històric, els seus propis microrelats basats en notíciesde crònica negra publicades a la premsa a partir del segle XIX amb arguments comxiquets enverinats, presos a la Torre, amors banyats amb sang, incendis, terratrèmols o misterioses presències al carrer.

Esperem que el, basado en hechos reales, a partir d’ara es quede allí, a les pàgines d’una novel·la.

Perquè estes històries de venjances iassassinats, millor en la ficció.

NOTA: Artículo aparecido en el número 380 de La Opinión de Torrent.

Tabú

Nombrar a los muertos. Tabú para muchos, cotidiano para otros, para mí. Jodidamente diario añadiría. Silencio incómodo. No es popular hablar de ciertos temas. La muerte, esa enfermedad, infertilidad, psiquiatría, fe, fascistas. Si es que ya no se puede ni estar triste. No se lleva. Y yo me niego. Reivindico ese derecho. A los días raros. A la soledad deseada. A la solitud.
.
Estuve triste, melancólico, extraño. A veces jodido. No sabría describir. Se rompió ese hilo invisible. Madre e hijo. Se me juntó luego todo. Leí para saber qué sintieron escritores. Hay toda una literatura del dolor. Os leí también a vosotros. Qué valientes fuisteis. Dudé si escribir sobre ello. Tabú. Qué necesidad. Qué autoflagelación. Qué exhibicionismo. Qué victimismo. Y qué coño os importa.
.
Soy asiduo al cementerio. A la visita. Otro tabú para algunos. Es ideal para dormir a Pep. El pavimento, el sol, el ambiente. Cae redondo con el traqueteo. Es como estar en casa. Algunos trabajamos allí. Y nos dio suerte. Siempre me fijo en una lápida. Aparece una señora mayor hasta arriba de cotillón. Nochevieja 2020 dice su sombrero morado. Se lo debió pasar bien. Para toda la eternidad.
.
Duele, pero ya no duele como antes. Lo canta Quique González. Canciones tristes. Mi Santa no las soporta. Dejó de escucharle por ello. Pero ya se han reconciliado.
.
Yo también un poco con la vida.
.
Y se dice y no pasa nada.

Traure pit

Els stories els carrega el dimoni, vos ho tinc dit. Val que tots entrem al joc. Mostrar què bé ens va, com s’ho passem, quants llocs visitem, què meravella de vida, nano. Donar enveja al personal, vaja. I, enganxats com estem a esta nova addició, la de publicar vides fascinants, se’ns oblida que als stories es veu tot. També allò que al dia següent ens podem penedir d’haver pujat o, pitjor encara, l’excés que, innocentment, pareix que no té major importància. Però no. Tot queda a la vista pública, tot és procliu a ser comentat, capturat, compartit i recordat.

La desescalada ha agafat velocitat. Afortunadament, el descens de l’índex de contagis de la covid-19 acompanya. Sembla que el virus ho té ara més fotut per trobar cossos lliures. Per això, a Torrent ja hem pogut vore actes públics, falles en setembre, no-festes de moros en octubre, processons i altres festes de guardar. Ja es pot, fins i tot, ballar a les discoteques. Oficialment han començat els bojos anys vint. No tornem a la normalitat més temorosos sinó amb més fam de vida.

Als deu dies de les cremà, alguns atrevits fallers, al comprovar que no havien augmentat els contagis, començaren a traure pit de modèlic comportament, de gran resposta cívica del col·lectiu. Veieu com el problema no era la festa? No seré jo qui vinga hui a assenyalar, però, això faltava, traure pit per uns índexs baixos fruit de les vacunes. Només acudint al VAR, repassant alguns dels vostres stories, alguns deurieu callar per vergonya.

Si algú ha de traure pit són els sanitaris. Pocs més. Ells s’han carregat a les esquenes l’enfrontament directe i diari amb el virus i, de postre, han dut a terme una ràpida vacunació.

No siguem tan atrevits. La resta hem de donar les gràcies, no traure pit.

I, menys, sense mascareta ni distància de seguretat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 379 de La Opinión de Torrent.