Ver para creer

Processed with VSCO with se1 preset
Mi primer contacto fue rodeado de líquido amniótico. Con unos ahorrillos, mis padres se habían concedido unos días de relax y amigos en El Saler. No me debió fascinar mucho, porque, ya en el mundo exterior, estuve evitando la playa durante años. Jurando incluso que nunca caería en ella.
*
Esta semana volví a escuchar aquello de “Dios proveerá” rematado por un “pero nunca sabemos cómo”. Es cierto. Los movimientos más grandes de mi vida no los vi venir. Y los que deseé tampoco llegaron. Nunca debí jurar nada: llevo años veraneando en la playa. Y sin rechistar.
*
La cosa es que hoy me he sorprendido reprochándole a mí Santa porque no habíamos bajado a bañarnos a la playa. Ver para creer.

El boomerang

Processed with VSCO with a4 preset
Dice el topicazo que de una boda siempre sale otra. Nosotros, unos motivados de toda la vida, dimos tres ramos a la vez, de una tacada, para lanzar así un boomerang de bodas felices hacia el futuro.
*
Mañana cerramos el círculo. Tres de tres. Lo que nunca previmos es que uno de los boomerang regresaría medio francés. Para que vean, la globalización también trae cosas buenas.

Déjà vu

Igual que juny o juliol em semblen mesos oberts, plens de possibilitats, on tot pot passar, amb un estiu per davant, emmarcats amb una llum i alegria especial; setembre sempre m’ha paregut que ja l’he vist abans, pareix creat per repetició, ple d’expectatives conegudes que saps que no es compliran, actuant tots com si la rutina no ens acabara atrapant, adormint, igual que el sol, vesprada a vesprada, va minvant, desapareixent abans.

I no creguen, no sóc dels que la tardor o la falta de llum els deprimeix. Estic bé. Cap metge m’ha diagnosticat estrès postvacacional. De fet, em senta molt millor la marxa ordinària que la quietud estival. Però un no deixa de percebre que, darrere dels retrobaments, de les promeses de fer mes exercici, apuntar-se al gimnàs i de menjar més sa, del recomençar aquella col·lecció, dels primers partits de Lliga o dels plans de futur, s’amaga un tornar al de sempre. Esto yo ya lo he vivido. I allò, segons qui ho mire, pot ser tediós o relaxant.

Però, clar, ací ens paguen (bé, és una manera de parlar) per escriure sobre Torrent i no per avorrir amb sensacions personals ni per pintar un llenç agredolç sobre setembre. No estem a Lost in translation. Però, escolten, és que mire al meu voltant i, vaja, sent el mateix déjà vú. Açò ja ho he viscut, torrentins: l’alcalde i la seua personal forma de governar, l’oposició repetint anteriors mètodes com si no recordara que no varen funcionar, les obres de Camí Reial, la nul·la programació de la ràdio local, la poca llum al carrer, les caques dels gossos, aquell veí que sempre xilla, el Mercat semibuit, que si el valencià i el castellà… tot em sona.

Menys mal que la política nacional és una altra cosa.

O, espereu, ara que pense…

NOTA: Artículo aparecido en el número 345 de La Opinión de Torrent

El Club

La llum es colava pel poc espai lliure que permetia la persiana. Obries els ulls lentament. Amb eixa sensació atemporal que només donen els despertats d’estiu. Quan eres menut mai tens presa per alçar-te. Ni per desdejunar, perquè jo sempre passava directament a l’esmorzar. Com ma mare sempre deixava preparat el dinar, jo feia temps amb la tele abans de botar als seients de darrere del Seat Panda. Avinguda, Vedat, Colònia Blanca fins al Club de Tenis. El mateix camí durant vora quinze anys. No agafaríem la raqueta ni tres vegades però, la seua piscina, tots els dies.

Cadascú viu l’estiu el millor que pot. Per a nosaltres, sense xalet ni apartament, el Club, com per a molts de Torrent, era la nostra segona casa. Teníem una colla d’amics que ens trobàvem en torn de matí i de nit. Entremig siesta española, llibres i més televisió. Regressàvem per a sopar. Sempre faixat, de sobaquillo. Mentre els pares ho feien a taula, els crios a un racó de la terrassa, ràpid, perquè ens esperaven mil jocs i aventures. Eren nits màgiques les d’agost.

De repent, un estiu passàrem de xiquets a adolescents. Ho notàrem a la veu. Als pèls de les cames. Als temes de conversació. Ens retiràrem de la vista dels adults. Ja no jugàvem a pillar. Xarràvem, bambàvem per la urbanització, ens fèiem bravucons davant de les xiques, davant de la vaquilla. Intentàrem també guanyar els campionats de futbol, botar tanques i fer alguna alguna maldat. I ens férem més grans.

Quan s’acosta el fi d’agost, poc a poc, es fa nit més prompte. Una vegada vaig llegir que un de crio s’entera de tot mentre no s’entera de res. Nosaltres, tocant els 18 anys percebíem que no era només el final de l’estiu.

Arribà setembre i cadascú va arrancar un nou camí.

NOTA: Artículo aparecido en el número 344 de La Opinión de Torrent

Salitre

Processed with VSCO with f1 preset
Una vez juntos, mi Santa y yo descubrimos que teníamos discos repetidos. Algunos los regalamos, otros los tiramos. Con “Salitre 48” de Quique González no hubo consenso. Ninguno de los dos renunciaba. Sentimentalismos, ya saben. Así que, como hermanos separados al nacer, tenemos uno en la White House y el otro en la Beach.
*
Allá por febrero o marzo me dejé convencer para pasar una semana de nuestras vacaciones visitando las playas del sur bañadas por el Atlántico. Sólo puse un requisito: que al viaje le llamáramos “Salitre 19” y que pusiéramos el disco en el coche.
*
Sentimentalismos, ya saben.