Renaix la vida

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada, després d’un divendres dolorosa. Presenciar com s’inclina tres vegades. Mirar cap a l’altre costat de la plaça. I que, al toc de corneta, tot es faça silenci. Pom, porrom, pom. Veure apropar-se al Crist. Lentament. I escoltar eixa veu. Renaix la vida i la mort ja va de vençuda. Obrir-se la carxofa. I que esclate tot de soroll.

Enguany, que la mort ja va de fugida, visc en un dubte. Vestir-me o no. Ja m’han donat l’ultimàtum per planxar la vesta. Jo què sé. Mai he deixat de participar en eixa processó. Mai. No puc estar fora de Torrent un Diumenge de Glòria. Les manies no les curen els metges. Però necessite fer-ho en família. Sempre ho he viscut al costat del meu germà. Després amb la meua dona. I, ara que tinc un crio bambant per casa, no me veig dins sense ell. Ja veus tu. Si no entén de que va la història. I tindrà un bon balcó per a tirar al·leluies. Però encara és massa menut. I, o tots junts, o ningú.

La vida o és compartida o no és. I la fe es transmet en família. Amb paraules i amb fets. Processionar junts és un signe molt bonic. Iaios i nets, pares i fills, germans i cosins. Només han de fixar-se quan la Mare de Déu torna al Convent, tots amb la cara descoberta. Les germandats estan plenes de famílies de tota la vida. Que celebren la resurrecció juntes, la Pasqua.

Que, ara sí, renaix la vida.

NOTA: Columna publicada en el número 385 de La Opinión de Torrent.

El papel

Siempre hay un tocapelotas. Yo me lo repetía. No caigas en provocaciones. Sé inteligente. Déjalo. Llevaba tiempo lanzándome el mismo dardo. En cada entrevista. El líder de la oposición. Vosotros no tenéis la culpa, hacéis lo que os dicen. Apagué el micro. Dime quién me dice que haga qué. Los vuestros. Me reí. Sabrás tú quiénes son los míos. Si ya me han etiquetado en cuatro partidos diferentes. Yo te tengo calado. Tú no me conoces.
.
Tras anunciar Pascual Maragall que tenía Alzheimer, Juanjo Millás le acompañó durante dos días para un reportaje. Involuntariamente el periodista creía ver la enfermedad en cada gesto, en cada palabra: “Qué peligro tiene la mirada del observador, incluso la del informado. Todos vemos lo que esperamos ver. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera”.
.
Durante los días de covid en familia yo veía el virus en cada alteración de Pep. Qué cosas. Huyendo de él me lo acabé encontrando. Otros vieron mi contagio en las fallas, en una despedida. Había que buscarle una razón. Hay quien busca también su papel. Actúa pensando en cómo quiere que le vean. O como cree que le ven. Hay quien lleva años interpretando un personaje. Y se lo ha creído. Ellos verán. Cada cual sabrá si se reconoce ante el espejo.
.
Pero, leche, que dejen de darnos la brasa a los demás.

La gran pausa

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març de 2020 estava tot llest per a la setmana fallera quan la vida es va aturar. De colp. Inesperadament. Tant, que inclús en estes pàgines ja s’havia publicat l’especial faller on, qui escriu estes línies, bromejava que, si li deixaven un traje de saragüell, eixia en l’Ofrena.

Succedanis. No s’enganyem, ara ve lo bo. Les falles pandèmiques de setembre foren un bona imitació, una digna manera de tancar un exercici, d’insuflar un poc de vida. Però faltava rock n’roll. Este març, amb mascareta o no (cadascú vorà), el que anem a viure ja es pareix al que recordem. S’acabà el fre de mà. On eixa sensació d’estranyesa de la gran pausa essentirà més intensament serà en Setmana Santa. Dos anys després, eixirem a processonar pels carrers. Amb més fervor, amb una Reina més madura, exemple de paciència, i amb uns patges amb prou més centímetres. Coses de l’edat.

The Leftovers. Si són serièfils, apunten una de les joies menys conegudes de HBO. El 2% de la població desapareix de sobte, aleatòriament, de manera inexplicable. La resta han de reprendre les seues vides amb eixa càrrega. És trista, complicada de vore, estranya, però hipnòtica. Cada capítol és manual sobre el dolor. No deixe de trobar-li paral·lelismes amb el que hem viscut.

La vida s’ha d’obrir pas. L’hem de celebrar. Però, encara que siga un moment, un minut, recordem als que ja no estan, als que no voran el recomençament. S’ho deguem.

Perquè una cosa és continuar i altra oblidar.

NOTA: Columna publicada en el número 384 de La Opinión de Torrent.

El capritxet

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb una plaça de majors dimensions encara. Desconec urbanísticament quan desaparegué eixa visió. O si algun dia fou real. Ja es donà el primer pas de menut, fent desaparèixer el rincó. Anys després, al remodelar la plaça, la finca de la malaguenya es va quedar al mig. Com una illa. Els rumors de la seua “reubicació” sempre han sigut constants.

Esta setmana em fixava en els seus baixos. Després de mil fusions, la sucursal bancària ha tancat. S’han emportat tot. Amb preses. Però, màgicament, com si fora una excavació arqueològica, se’ns ha mostrat a tots el passat, ha sortit a la llum la marca en la façana de la cartellera antiga: Caja de Ahorros de Valencia. Un trist recordatori d’una època que ja no existeix. Quan els bancs i les caixes eren torrentines o valencianes. Encara sobreviu, com l’aldea gal·la, una entitat valenciana, però queda lleig que jo publicite on es guanya el pa la meua Santa.

Mal assumpte quan apareix la melancolia. Perquè, per associació d’idees, eixe descobriment tipogràfic em va fer rememorar aquelles botigues que em trobava camí del cole i que, recollons pandereta, han anant desapareixent. La tenda de vidres (amb els espills còncaus i convexos), la sabateria d’Ortí, la perruqueria, la pastisseria d’Isidro, Ca Ricardet, Plàstics d’Ara, la Popular, el Turco… Què difícil és que un comerç sobrevisca a més de tres generacions. I quin clar símptoma de fer-se major és anar rememorant el passat com un temps millor.

Així que, tinguen misericòrdia. Donen-li aquest capritx a un agüelet com jo.

Si és només enderrocar un parell de finques.

NOTA: Columna publicada en el número 383 de La Opinión de Torrent.

Un señor mayor

Siempre fui un señor mayor camuflado. Desde bien pequeño. Un Benjamin Button de andar por casa. No tenía otra meta. Alcanzar ese estatus vital donde no hay que poner excusas para no salir. Mi Santa intentó evitarlo. Me quitó la camiseta interior. El batín. Me sacó de paseo. Me llevó a festivales. Disimulé. Todo por amor. Pero en mi mente siempre resonaban dos palabras: libro y cama.
.
Hace un par de veranos, cuando no se llevaban las mascarillas, se puso de moda FaceApp. La recordarán. Esa aplicación fotográfica que nos transformaba en niños o viejos. La misma con la que nos espiaban los rusos. Quise probar. Mostré mi versión mayor a mi padre. Le cambió la cara. Me apartó el móvil. No la quiero ver más. Le daba pena imaginarme así. A mi Santa también.
.
Los años se me acumulan. Como los libros. O fuera los contagios. Soy clásico. Vuelvo a ver El ala oeste de La Casa Blanca. Escucho mis discos de antes. Cantaba Nixon que lo malo que nos pasa es por salir de casa. Yo me lo tomo al pie de la letra. Siesteo en cualquier lado. A cualquier hora. Paseamos. Leo newsletters. Actualizo menos. Eso debe ser hacerse mayor. No hay otra.
.
Hace unos días Pep intentó probar su caca.
Lo evité por milésimas. Creo.
.
No hay nada que te rejuvenezca más que tu hijo.