Els patriotes

Fa anys corria la llegenda urbana que anares on anares, estigueres on estigueres pel món, sempre et trobaves a algú de Torrent. Mai fou científicament demostrada, però a molts ens va passar. A mi, per exemple, en Nova York. I, un torrentí és un torrentí. Donava igual que ens coneixerem de vista, allí ens saludàvem com si fórem amics de tota la vida. Abraçades incloses. La sang tira però la pàtria també.

Mira que som patriotes del nostre poble els torrentins. Jo moltíssim. A mi lo meu que no m’ho toquen. Dóna igual que siga esportista, músic, polític (Algú ha vist a Ábalos alguna vegada?) o tronista; quan un dels nostres es fa famós, jo el primer fan seu. A mi les motos me donaven igual, però jo vaig eixir al carrer a rebre a Champi quan guanyà el campionat del món. Anys després, quan pocs ja li feien cas, Els Comilitons el vàrem passejar a muscles pel carrer. Era el nostre heroi.

Així que, haters, Alcácer és el millor davanter del món. Encara que mai puga tornar al València CF o la Selecció. I, el mateix ara amb Alfred Costa. Si les Corts el ratifiquen com a nou director general de À Punt, tots a vore la tele autonòmica. A rebentar els audímetres. A banda, si algú està capacitat per a reflotar i conciliar un mitjà tan necessari, és ell.

Des de fa anys, alguns bojos del twitter, marquem el hashtag #lobbytorrentí per a promocionar i comentar qualsevol èxit local. S’ho passem molt bé, la veritat. Com aquella sèrie d’invasors extraterrestres, estem convençuts que, poc a poc, col·locant-nos en llocs estratègics de poder, els torrentins acabarem conquerint el món.

Així que deixem-se de meninfotismes. A fer força sempre per qualsevol torrentí. Les brometes i les risetes per als picanyeros. A animar als nostres.

El-pueblo-unido-jamás-será-vencido.

NOTA: Artículo aparecido en el número 350 de La Opinión de Torrent

Batallitas

VISITA vicepresidenta

La gente cada vez me cree menos. Yo lo percibo. Os lo noto. Es normal, cada vez la distancia es mayor, pero os juro que pasó. Me metí en un barranco a punto de desbordarse, jugué con el hijo de Sergio Dalma, discutí con el mánager de Serrat, me pegaron los guardaespaldas de Zapatero, entrevisté a un rey mago, dimos en directo nuestro despido… No me lo invento. Fue real.
*
Aunque @pilar.moreno os lo corroborará todo, como prueba irrefutable he sacado del archivo una preciosa estampa entrevistando a María Teresa Fernández de la Vega. Toda una vicepresidenta del gobierno era, oigan. Nacimos pequeñitos pero acabamos con un premio a la mejor radio local de España. Luego ya nos chaparon. Inexplicablemente. Pero esa ya es otra historia.
*
Ale, tomad batallitas.
Feliz día mundial de la radio.

El (meu) carrer

Ens trobem al segle VI. L’Islam viu el seu moment més expansiu. Una vegada dominat el nord d’Àfrica, el següent pas natural és travessar el Mediterrani cap a la Península Ibèrica. Lògic, visitar al veí d’enfront. Aprofitant que els jueus estan de la seua part (més que res perquè els Visigots són prou intolerants) i que la mort del rei Witiza ha produït un enfrontament intern, en un vist i no vist de quinze anys, el Califat Omeia conquereix les nostres terres. Benvinguts a Al-Àndalus.

Els nous invasors es troben amb una població prou procliu a evitar-se problemes. Com bé narra l’historiador Alejandro García Sanjuán, en aquell “sálvese quien pueda”, la majoria opten per entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social. A canvi del “jo no et moleste i tu no em molestes”, els musulmans portarien al nostre territori nivells de desenvolupament cultural, científic i de pensament molt més avançats del que es coneixien a la resta d’Europa. Prosperitat és la paraula.

Però, la lliçó històrica que ens interessa és que el primer pas de la coexistència pacífica el donaren els propis invasors al no imposar les seues creences a la població local. Volien una relació llarga i fructífera, així que tensionar no era bon començament (ni estaven en condicions d’aguantar-ho), a més, l’Alcorà estableix que la fe islàmica no es pot imposar per la força a ningú. Així que van optar per viure junts deixant marges de tolerància en certs aspectes.

Cada mes de març, a Torrent es produeix una invasió similar. Uns veïns (de la contornà en el millor dels casos) creuen el carrer i envaeixen la via pública organitzant activitats quasi les 24 hores del dia. A més, per als actes generals s’utilitzen (és a dir, es tallen) les arteries més importants de la ciutat. La resta de població, els que ja vivien allí, els agrade o no, tenen que coexistir amb ells. Com dèiem abans, entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social.

Però, no creguen, esta situació no és única del món faller (encara que té la medalla al mèrit del perfeccionament de la tècnica). Altres col·lectius com la Setmana Santa o els Moros i Cristians utilitzen també la mateixa jugada. O, utilitzem, perquè qui hi ha a Torrent que no estiga almenys en una de les tres festes? No somiem tots en vore una Triple Corona? Inclús, de vegades es produeix la paradoxa de, segons festa, trobar gent que està a un costat o a l’altre de la invasió. Content, cabrejat. Cabrejat, content. Esquizofrènia pura. Però, sempre, tot pel bé de la festa, clar. Perquè és per a tots. Duu alegria, germanor i oci a tot el veïnat. Prosperitat, no?

Però en este nou ordre social qui té més dret el invasor o l’envaït? Pot una minoria subjugar a la majoria? De qui és el carrer? Qui pot dir amb tots els drets del món que és “el meu carrer”?

Segons el dret civil, una associació sense ànim de lucre és una agrupació de persones que s’organitzen per a realitzar una activitat col·lectiva. Primer punt important: en grup i per a la societat. Per això són públiques. A diferència d’altres formes d’organitzar-se i actuar, l’associació també està obligada a tindre personalitat jurídica, és a dir, té drets i obligacions. No puc fer el que em done la gana. Hi ha unes normes mínimes emparades per una llei orgànica o per la normativa municipal. Per exemple, Hisenda existeix. I la Policia Local també quan fas soroll després de l’hora marcada.

Perquè, no s’enganyem, ací està el quid de la qüestió: quan el meu propòsit fester col·lisiona amb el del veí de dormir vuit hores seguides, traure el cotxe i poder circular per Torrent o tindre neta la porta de casa. Perquè l’invasor et dirà que té permís, que el carrer és seu, que està fent una activitat festera per a la població i que són només quatre dies. L’envaït (quan se l’esgota la paciència, clar) dirà que és el seu carrer i que no li toquen més els ous, que ja està bé d’abusos i que va a denunciar a qui faça falta.

I, vaja, que passe poc no significa que no passe. A la província de València les relacions entre veïns i festers han generat nombrosos conflictes. En els últims vint anys, la justícia ha obligat a tancar casals fallers o ha condemnat ajuntaments a indemnitzar a veïns per no actuar contra el soroll. Tot no val. Ni per a comissions ni per a consistoris. Quan s’esgota la permissivitat, la llei existeix. En 2015, en un intent de posar cartes a l’assumpte, la Generalitat va modificar el Consell de Festes Tradicionals per a intentar que este (i no la justícia) fera d’àrbitre per a no caure en el cercle viciós de les denúncies. Per ara, no té massa autoritat. Les coses com són.

Però, amb tant de soroll, se’ns oblida la vertadera realitat dels invasors: les festes populars són necessàries. Imprescindibles, diria jo. Les Falles, com qualsevol festa o celebració social, exerceixen un paper importantíssim en la conservació de les tradicions, creant memòria col·lectiva, esdeveniments que es repeteixen periòdicament, emblemes de de generació en generació… les festes són el cor de la nostra comunitat. A més, vivim en societat, no som llops solitaris: socialitzen, creen vincles humans, trenquen la monotonia i aglutinen a la població al voltant d’una celebració. Resumint, és també un greu error criminalitzar-les.

Per això, hi ha que apostar per la coexistència pacífica davant les invasions festeres de la via pública. Com l’exemple andalusí, viure junts deixant marges de tolerància. Especialment per als invasors, perquè el veïnat autòcton només conta amb la paciència, el cabreig o unir-se a la festa. Poc més. Però, i si les comissions falleres (i qualsevol festa) optaren per pensar més en el públic i menys en ells mateixos? Igual ací està la clau: quan el no faller estiga més content, més respectarà al faller.

Bones pràctiques hi ha moltes que ja funcionen: enviar cartes o visitar al veïnat les setmanes prèvies, convidant a participar o demanant comprensió; crear activitats lúdiques, socials o solidàries on puguen participar els no fallers; més activitat diürna i avançar els horaris nocturns per a no apurar l’hora de tancament; establir hores sense música o sense pólvora; dedicar més pressupost al monument visitable i menys a les festes no visitables; dialogar amb les associacions veïnals… en resum, augmentar la valoració externa de la comissió.

Perquè alguna cosa falla en una festa quan part de la població no té una pensament positiu sobre ella. I, encara que parega complicat, el primer pas el té que donar el invasor. L’autoregulació és més efectiva que la regulació externa. Quan tu et poses les teues pròpies normes i límits, estos són més fàcils de complir. Perquè són els teus. Sobretot, quan et poses en la pell de l’altre. Sobretot si envaeixes el seu carrer. Repetim. El seu carrer.

Pot parèixer un joc de paraules. Però, cada vegada que comencem una activitat fallera en la via pública tots en deuríem preguntar: és el meu carrer o el carrer és meu?

Pareix igual, però no ho és.

NOTA: Artículo aparecido en el llibret faller de la Falla Sant Gregori de Torrent.

El club del gourmet

OLYMPUS DIGITAL CAMERA          Processed with VSCO with acg preset

Tuve claro que aquello iba en serio cuatro años después. Fue precisamente en un Mig Any. Al llegar a nuestra mesa de l’Antic Mercat nos encontramos un cartel que ponía “Comilitons 30″. Nos miramos unos a otros, vitoreamos y lo levantamos como un trofeo. Fue cómico. Nos veíamos ya multitud. Habíamos pasado de ser 16 criajos a convertirnos en 30 hombretones. Alguien nos susurró que nos correspondía una subvención económica por ello. El jolgorio ya fue absoluto.
*
De pequeño, cuando acompañaba a mi madre por las paradas del Mercat, me fascinaba su ambiente, esa mezcla de olores, voces y suelo cochambroso. Cuando el Ayuntamiento transformó su primera planta en sala-para-todo, empezó el desparrame. Ya no se hacen fiestas como aquellas. Ya saben, cuando algo está más estropeado menos se respeta. Nosotros, incluso llegamos a organizar dos festivales heavy. Sin ser heavys. Tuvieron un estupendo beneficio cero. Siempre siendo altruistas festivos.
*
Queda feo que yo ensalce nuestro extraordinario curriculum, pero en veintipico años no nos hemos aburrido. Fuimos sumando más altas pero ya nadie más nos dio pasta por ello. El tiempo no pasa en balde. Es curioso comprobar como con los años cambian las prioridades, los horarios y las partidas presupuestarias. Es lo que hay. Pero, no hay nada peor que aparentar lo que ya no eres. Por suerte, nosotros nunca hemos engañado a nadie.
*
Hemos pasado del club de la comedia al club del gourmet.

Herència familiar

Guarde pocs records vívids dels meus iaios. O no els vaig conèixer o faltaren quan era menut. Del que més anys vaig conviure, l’aldaier i riba-roger, sempre em feia gràcia com s’expressava en castellà. Quin embolic es feia! Habituat familiar, social i laboralment a parlar sempre en valencià, em pixava veient com barrejava les dos llengües. Què coses, quan alguna vegada dubte en com es diu una paraula en castellà (pica, safa, perol?), és quan més em recorde d’ell.

Era qüestió de temps (i d’una convocatòria d’oposicions al consistori) que el debat actual sobre el tractament del valencià davant l’oferta de treball públic esguitara també a Torrent. I, per ara, les posicions locals són un calc autonòmic: Compromís demana el requisit lingüístic indispensable d’un Mitjà/C1 mentre que el PSOE/PP el rebaixen a mèrit amb una puntuació que no siga excloent.

No s’aclariran. Des de la transició i la mal cridada “Batalla de València” tot el que es debatisca sobre el nostre idioma sempre acaba enquistat. I és una llàstima. Perquè és una evidència que, malgrat als avanços a nivell educatiu i social i que oficialment estan equiparats, el valencià continua en inferioritat amb el castellà. Un poc de sensibilitat no ens vindria mal. A alguns se’ls omple la boca dient que defenen les arrels però a la mínima les llancen com a arma política (i d’exaltació de les masses) quan el que cal són mesures de protecció consensuades. Les llengües, com l’educació, mai deurien estar en mig de la polèmica.

En ma casa sempre s’ha parlat en valencià. Ho vaig heretar dels meus iaios. I estic molt orgullós. Però, com a molts, m’agrada expressar-me en els dos idiomes. Inclús veig sèries en anglés (subtitulat). La riquesa lingüística és un privilegi, mai un problema.

Però tampoc ens fiquem exquisits: si hi ha un idioma a potenciar, és el valencià.

NOTA: Artículo aparecido en el número 349 de La Opinión de Torrent